Per primera volta es fa referència als ERO’s aplicables a les empreses públiques. Fins ara s’havien dictat tot un seguit de sentències que havien tombat ERO’s d’empreses públiques presentats per motius econòmics. Els jutges entenien que les empreses públiques no tenen els beneficis entre els seus objectius. Amb la reforma acaba amb eixa barrera. Estableix igualment les 4 causes clàssiques per a justificar l’ERO: econòmiques, organitzatives, tècniques o de producció, però fixa clarament quines són les econòmiques:
“s’entendrà que concorren causes econòmiques quan es produïsca en les mateixes una situació d’insuficiència pressupostària sobrevinguda i persistent per al finançament dels servicis públics corresponents. En tot cas, s’entendrà que la insuficiència pressupostària és persistent si es produïx durant tres trimestres consecutius. S’entendrà que concorren causes tècniques, quan es produïsquen canvis, entre altres en l’àmbit dels mitjans o instruments de la prestació del servici públic de què es tracte i causes organitzatives, quan es produïsquen canvis, entre altres, en l’àmbit dels sistemes i mètodes de treball del personal adscrit al servici públic”
