En RTVV pesa molt més la misèria que la pobresa. La intenció de l’empresa, ratificada hui, d’expedientar més de 50 treballadors per una suposada falta molt greu és, en uns casos, la continuació de l’ERO i, en altres, una nova mostra de la falta d’escrúpols, prepotència i autoritarisme que han alimentat molts anys d’impunitat. Els gestors de l’empresa, complert l’objectiu d’enfonsar-la, ara volen baixar el teló amb un acomiadament massiu de treballadors caracteritzat pel sadisme i la humiliació.
DEL SADISME A LA HUMILIACIÓ
Hi ha pocs precedents d’un ERO que s’anuncia un any abans de realitzar-se. Entre altres coses perquè implica una tortura psicològica per a tots aquells que es poden veure afectats i que en el cas de RTVV son multitud. Ara l’empresa vol arribar encara mes lluny anunciant que l’ERO pot tardar fins un any en completar-se i que no se sent obligada a avançar ni qui, ni en quin ordre llançarà els afectats al carrer. Volen que siga una mena de sorpresa macabra de manera que cada dilluns tots i cadascun dels treballadors es pregunten si esta vegada seran ells els elegits.
L’empresa no s’ha privat de completar el sadisme regalant a les seues víctimes una bona ració d’humiliació a través del que anomena “formularis”. Estos, els formularis, han funcionat com una mena d’invitació als treballadors perquè es despullen presentant els seus mèrits, però també les seues situacions i desgràcies personals, fent-los pensar que així tindran més oportunitats de quedar-se. La realitat però, és que els criteris que posarà en marxa la direcció per aplicar l’ERO res tenen a veure amb baremacions i criteris objectius. Decididament, demanar currículums a la gent que es vol tirar al carrer demostra un refinament digne de millor causa.
ELS QUE BRESSOLEN L’ERO TENEN LES MANS MOLT LLARGUES
L’empresa, de vegades, es troba alguna pedreta en el camí. Per exemple, la dificultat legal d’incloure en els acomiadaments de l’ERO als membres del Comité d’Empresa. Però tot problema té una solució. En este cas, la d’obrir un expedient disciplinari a 13 delegats de Intersindical Valenciana, CCOO, UGT i CGT dels 23 membres que formen tot el comité. Tirar-los al carrer, que se’n vagen sense un euro d’indemnització i que siguen acompanyats en la seua marxa per una quarantena d’alguns dels treballadors més actius és una veritable proesa de desvergonya laboral. I Alacant no s’ha salvat de la cremada amb la possible obertura de 6 nous expedients molt greus i igualment arbitraris i incomprensibles.
L’excusa que ha emprat l’empresa ha sigut que els expedientats van impedir la retransmissió en directe de Notícies 9Migdia del passat 16 de juliol, cosa que, segons interpreta, equivaldria a una mena d’amanida en la qual es barreja el frau, la deslleialtat, l’abús de confiança i l’atemptat contra l’exercici dels drets i llibertats reconeguts per la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Nosaltres entendriem que s’acusara de frau, deslleialtat i l’abús de confiança a persones com Vicente Sanz o Pedro García, però en el nostre cas no li trobem ni peus ni cap. I encara entenem menys que se’ns acuse d’atemptar contra el capítol de drets i llibertats on s’arreplega, per exemple, el dret a rebre informació veraç, sense censura prèvia i amb respecte al pluralisme i on s’estableix que la llei garantirà el dret a la negociació col.lectiva i la força vinculant dels convenis col.lectius. És d’això del que estan parlant els que han amagat el cas Gürtel, els tratges de Camps i tot allò que no agrada al PP? Aleshores, de què ens estan parlant?
ASSETJAMENT LABORAL I PERSECUCIÓ SINDICAL
L’empresa sap que no té base per a fer el que vol, però li dona igual. El seu objectiu és marejar-nos en el moment que més treball tenim preparant le impugnacions de l’ERO. El que intenta és que en el moment més salvatge dels acomiadaments el Comité d’Empresa estiga en precari o fins i tot sense quorum. Escapçar-lo. En resum: atabalar, escarmentar i, sobretot, deixar encara més indefensos als treballadors. És el que passa quan es fa bandera de l’assetjament laboral i la persecució sindical.
No ens perdonen que els plantem cara i tenen por de que estem marcant el camí als que venen darrere. Que sàpiga l’empresa que no anem a rendir-nos, perquè tenim la raó, perquè la nostra és una causa justa i perquè la solidaritat que constantment estem rebent redobla les nostres forces.
Estic en tot moment amb els meus companys. Ens estàn torturant i ja hi ha prou.
Jo estic patint l’asejament laboral desde fa 4 o 5 anys, ací, a esta casa. Vaig estar a punt de llançar-me, però pel moment que viu esta casa em vaig retindre. Ara, lluny de parar eixe asejament, es complica i cada voltam’és és dificil ,simplement, complir amb el meu dret al treball. Açò m’ho emporte amb mí i mentre que vagen donant-me més arguments, perque no’m quedaré de mans creuades.